“L’odalisca té una cabellera llarga i negra, esbandida en l’aire quiet i embafador. El cos nu li jeu en un llençol blanc, que cobreix i ofega un llenç d’un vermell esponerós i vívid. Molt alt, allà enllà damunt el cap de l’odalisca, hi ha un cortinatge de color verd fosc. L’odalisca ofereix el cos, com ofereix, obert, el palmell de la mà. Un àrab, amb turbant, li seu als peus. L’odalisca té el turmell cenyit amb un braçalet i mira cap enlaire, sotjant el buit de la cambra aturada. L’àrab, amb el cap cot, fa sonar un instrument de corda en la negror parsimoniosa. Tot i l’aombrada del turbant, tot i les pampallugues de llum lletosa i llòbrega del jaç, sembla que l’espectador vegi la cara de l’àrab. Si algú s’hi atansa, és ben bé una cara vista de prop que fa l’efecte d’una cara vista de lluny; però, de lluny estant, sabem que només és una idea de cara. L’oli de la pintura, una mica enfosqueïda damunt l’eixutesa del cartró, no té la nitidesa llampant i enganxadissa del vernís posat de fresc.”

1861-FORTUNY-La odalisca, 56,9 x 81cm (Museo Nacional de Arte de Cataluña, Barcelona). - copia
Pere Gimferrer: “Fortuny”(Fragment inicial de Fortuny. Barcelona: Planeta, 1983, p. 13-14)

Advertisements