“En la impressionant coreografia d’apertura de La la Land, Another Day of Sun s’estableix una promesa. L’espectador sap que estem davant d’una pel.lícula que renova les formes del musical, a partir d’una virtuositat escenogràfica de la qual dona prova l’esplèndid pla seqüència de sis minuts. Damien Chazelle ens ensenya com la coreografia de la càmera pot anar relacionada amb els moviments de dansa i que la posada en escena és l’element clau que dona vida al cinema. En la primera part de la pel.lícula fins que s’acaba l’apartat dedicat a l’estiu de l’enamorament podem continuar fent realitat aquesta promesa. L’atzar fa que els amants es coneguin, permet que es creuin les seves vides, mentre en el món del musical anem veient com probablement els somnis de triomf marquen una coregografia que planifica una idea plàcida de futur. La noia veiem que vol ser algú en el món de la interpretació i el noi vol ser algú en el món del jazz. Quan tots dos volen ser però no poden hi ha alguna cosa que els iguala i l’amor pot manifestar-se de forma plàcida com un retrobament. El musical no només és una qüestió d’estil sinó també el certificat de que, a partir de l’artifici, és possible donar forma a aquell món estrany dibuixat des del somni i el desig.

Quan en la pel.lícula arriba la tardor, les coses canvien i sembla com si el musical quedés avortat per donar pas a una agredolça comèdia romàntica. La música continua omnipresent però el musical es va apagant. Hi ha alguna cançó esporàdica, algunes pases de ball però poca cosa mes. El tema central de la pel.lícula pass a ser el de la ruptura entre el desig i la realitat, metre s’articula una reflexió entre allò que som, allò que volem ser i allò que en el futur esdevenim. Quan domina la tristessa alguna cosa es transforma i l’esclat d’alegria del musical ja no és possible i l’espectacle ha de passar cap el terreny dels sentiments.[…]

Afortunadament, el somni s’imposa a la realitat i el musical deixa de ser una qüestió de pla seqüència, per passar a ser una qüestió de muntatge mentre les ressonàncies del passat semblen voler-nos acostar a les lliçons de Vincente Minelli a Un americano en Paris. ”

Angel Quintana

“La La Land” es un film sobre la impossibilitat de tornar al musical de l’època daurada d’Hollywood.[…] La inocència ja no hi te lloc. I, si en queda algun dubte, hi ha l’escena meravellosa de la trobada al cinema per veure “Rebel withou cause” i, quan es crema la pel·lícula perquè es del vell cel·luloide, als personatges només els hi resta la possibilitat de reviure-la personalment a l’observatori de Griffith Park.”

Esteve  Riambau

 

 

Advertisements