“Tot el que explico de la relació entre Proust i Fortuny és verídic” (P. Gimferrer-“Retrobament de Proust”)

13442499_1138415199534430_7481784305155978112_o

“Marcel Proust ha baixat de la góndola, a tocar de la Piazzetta.

13445815_1137725296270087_6349745018128735928_n

Ve de la llum del Canal Grande, que li fressa un sender a l’aigua, encreuant-se amb altres embarcacions, com les victòries quan passegen per les fondalades de l’avinguda del Bois de Boulogne.

13423840_1137725449603405_3981008346977965355_n

Petjant les lloses, el camí de Marcel Proust, de primer, és recte i precís, a recer de l’esclat petri del palau ducal.

13417486_1137725889603361_8650079751603049079_n

En arribar al campanar, el camí s’esbiaixa;

Canaletto "Venice, A View of the Piazzetta Looking North "(early 1730s)

sota els porxos, Marcel Proust passa a tocar dels vidres del Florian,

13344789_1137725976270019_6546804430446829720_n

arriba al fons de la plaça, que es tota nua com el cos de bronze d’una esclava, daurada i dolça sota un arnès d’or a l’enclusa del sol que vespreja.

13423777_1137726032936680_4026314571774284800_n

Marcel Proust deixa enrere la gran escala i s’endinsa, en línia recta, per un carrer angost, amb murs grisejants o vermellosos que fan ressonar les passes com un murmuri de fulles caigudes en un temporal boscós.

13442316_1137798132929470_7604804844758982542_n

Arriba a Campo San Moisè: el dibuix de ferro forjat de la barana del pont, diamant de pedra damunt el diamant verd de l’aigua, i l’oratge de teatre de la façana barroca, com la proa d’un navili al cor de l’huracà que venteja columnes i efígies de sants i arrissa les volves i les voltes i les volutes del pedruscall petrificat en una nevassada feta marbre.

13432262_1137798202929463_3885135234354421153_n

Un pinçament del cel, un blau trement i tènue: clariana de núvols al clos de la façana, en un silenci d’aiguamort, degotadís de llum marina, color de sal i d’orpiment.

13412922_1137798296262787_972238592636193790_n

En franquejant el pont, Marcel Proust fa via, a la dreta, per un carreró més reclòs i aombrat. Corba com el caminal d’un laberint herbós, una ziga-zaga el duu al teatre de la Fenice: un altar que flota en el crepuscle blavís, amb coloració de paper litogràfic.

13415456_1137845036258113_5236333503535951485_o

Marcel Proust passa per una porxada, callada i profunda com el ventrell d’un sarcòfag egipcià. Tot és pedra nua i muda, i una fresca de llum humitejada. Marcel Proust s’esquitlla per un carreró tant estret que amb prou feines hi passen dues persones: un besllum de besllum besa el bresseig d’una llenca de sol en escorç a la covalada ombrosa. Per damunt, tres arcs molt lleus de pedra afinada pel vent de la tardor.

13432146_1137845122924771_3259483411880460543_n

MarcelProust arriba, en sortint del carrerany, a una plaça petita, extàtica i violeta, amb un estatge gòtic.

13413602_1137845342924749_7517111072095490197_n

Darrere l’ull punxegut de cada finestral, l’ombra d’algú que hi va viure i morir:

13423760_1137845412924742_5975042484005512823_n

Cimarosa, el musicista dels aires filigranats que sonaven a la llotja de Villa Pisani.

VillaPisani, Montagnana,

El sol té un reflex ataronjat, ferint els finestrals en forma d’agulló.

Marcel Proust agafa el carrer de la dreta, i després el de l’esquerra, atònit en una mudesa vespral. Passant dessota una altra porxada, Marcel Proust arriba a les engires del palau Orfei. A Campo San Beneto hi ha la façana del’edifici, davant la plaça amb un pou colgat sota el ferram de la corriola que veu els quatre balcons i la doble renglera major de finestres. Però, abans d’arribar a Campo San Beneto, Marcel Proust entra a la planta noble del palau per una portalada oberta a un carrer vespres i confidencial. Una inundació de planta enfiladissa barbosa, com un bronze enfosquit, li asserena els ulls.

A la planta noble del palau Orfei, Marià Fortuny duu una túnica amplosa, oberta al pit com un gipó d’un cavaller del mil cinc-cents. El palau Orfei és l’àmbit de l’obra; el palau Martinengo és l’estatge de donya Cecilia. En la claror esbravada i esgrogueïda de la sala principal del palau Martinengo, Cecília de Madrazo convida Marcel Proust, a les acaballes del capaltard, a un àpat de préssecs en plàteres de coure repussat, aigualosos i agredolços, amb un got de xerès, i a unes postres de farbalans de pasta daurada i encintada, empolvorada amb farina sucrosa. Quan el vespre claudica, i a taula ja no s’hi veuen, Marià Fortuny i Cecília de Madrazo obren, com un sagrari fondo per als ulls de Marcel Proust, la cobertora del bagul més gros. En la mitja penombra, hi ha un esclat de roba antiga i cerimonial: un vellut porprós, sanguinós, amb guarniments de magranes; un altre vellut, d’un dens color blau fosc, i brocats i setins i tafetans i sedes, amb motius de pomells de flors o de bosquedes antigues que vibren com les ales d’un drac, remoroses i suaus i membranoses en el palau amb fosquedats de caverna. Marià Fortuny, de cara a Marcel Proust, en el crepuscle marí i fuliginós, s’abilla amb una sotana de brocat ornada amb un ramatge d’or.”

P. Gimferrer “Fortuny”

Anuncis